Èter

Èter

Èter és un concepte filosòfic i científic que denota l'existència d'una substància fina (ponderable o imponderable) fonamental en la totalitat de la realitat natural.

Breu història del concepte d'èter

Mitologia grega

En la mitologia grega, el terme Èter probablement fou mencionat primer per Hesiod com una illustració del Cel més elevat o Superior. "Més alt" que aquest només hi havia la seva "mare" Nix ("La nit") i el seu pare Erebus ("La Foscor"). Per tant, l'Èter sorgeix de la foscor, la foscor de la nit i la foscor del cosmos; la seva "germana" és Hemera ("El Dia"). En les faules d'Higini, l'Èter és el "fill" d'en Caos, quelcom no creat amb un significat diferent del posterior significat parminidià de buit - un significat que també es pot traduir com la foscor, la buidor del "Dia", on no es pot veure ni Llum ni Sol. El Caos és el qui ho precedeix tot, però és de l'Èter que sorgeixen els Cels, la Terra i el Mar - essent l'Èter també el "pare" dels Titans, l'Erinias (més tard les Fures Romanes) que habiten "inferns", Pan - i, segons Ciceró, Júpiter en la mitologia romana. L'Orfisme pre-socràtic (Climent d'Alexandria, Macrobi, etc.) van desplaçar la relació - com una evocació del monoteisme solar d'Akhenaton- substituint Caos per Helios, identificat amb Dionisi (que es va convertir en el mestre d'Èter i Hades). Helios està envoltat per tot arreu per Èter, i l'orfisme només reconeixia un déu: Helios-Dionisi. Més endavant Eusebi amalgama aquest déu amb Zeus.

Naixement del concepte filosòfic

En aquest remolí de discussions mitològiques i no filosòfiques, Anaxàgores de Clazomena (~segle 5è AC) hi va contraposar dos principis - Caos i Nous - per dos tipus de substàncies, Aire i Èter. Caos era el principi de moviment permanent (i per Anaxàgores tot moviment era en forma de vòrtex), i Nous el principi de l'imponderable - de "ordre", "raó", coneixement, plasticitat, creació i consistència. Nous era també el poder de la substància més lleugera, i per tant el principi de lleugeresa o celeritat. Com que l'Èter també era la substància més lleugera, Nous era el seu principi. Tota la matèria estava feta d'Èter i Aire, i creada en virtut del Nous. Més endavant Nous es distorsionarà fins esdevenir la base del concepte filosòfic de Raó en la filosofia post-socràtica. Aristòtil va tractar l'Èter com la substància més fina que omplia l'espai - un "cinquè" element en la línia d'Aire, Aigua, Foc i Terra- basant-se en el principi que la natura detestava la buidor. Així doncs l'Èter va passar a ser conegut com la "Quintessència".

Naixement del concepte científic

Èter imponderable

El naixement del concepte científic d'Èter pot trobar-se en el pensament Renaixentista - en particular en la substància "un i tot" d'Espinoza, la noció de Descartes d'una ocupació de l'espai en forma de vòrtex, i la teoria monista de les mònades de Leibniz. Aquests pensaments sistemàtics diferents comparteixen el concepte d'una substància imponderable que anima tota la realitat física, i són precursors de les teories modernes d'un Èter dinàmic. Robert Fludd va suggerir que l'Èter era "més subtil que la llum", i cita la visió del segle III de Plotinus sobre les propietats ubiqüistes i no materials d'aquesta substància subtil.

Èter (clàssic) estacionari i lumínic

Per contra, la noció d'un Èter estàtic, un Èter mecànic gelatinós té els seus origens clàssics en Newton. En la física del segle XIX, el postulat d'un Èter lumínic s'utilitzava per reconciliar la teoria electromagnètica de Maxwell i la mecànica newtoniana. Això va inaugurar la breu època de l'Èter clàssic adoptat per Young, Maxwell, Kelvin, Lodge, Lorentz, etc. "Èter o "aether" (aiqhr probablement de αιθω, jo cremo), una substància material d'una mena més subtil que els cossos visibles, que suposadament existeix en aquelles parts de l'espai que estan aparentment buides" - així començava l'article sobre l'Èter escrit per J.C. Maxwell per a l'Enciclopèdia Britànica, i el llibre d'O. Lodge contra la Relativitat, titulat "L'Èter de l'espai". La definició anterior encapsula una errada que és comú a tota una època de física moderna clàssica i semiclàssica: la idea que l'Èter és més subtil que la matèria, però sense deixar de ser un medi material, ponderable amb propietats electromagnètiques "invisibles". L'Èter va venir a designar una substància estacionària de l'espai que transmetia la llum i permetia mesurar el moviment dels cossos materials per l'arrossegament que suposadament patien. Com que la llum exhibia propietats d'ona, les ones havien de viatjar en un medi "portador de senyal" (tal i com les ones sonores o les ones a l'aigua requereixen un medi molecular). No obstant, el resultat nul de l'experiment de Michelson-Morley va forçar (des del 1887 endavant) l'abandonament de tots els models clàssics d'Èter Estàtic. Les teories clàssiques de l'Èter que anys enrere eren dominants (el vell cànon de la Ciència Oficial) han retingut una certa vigència fins al dia d'avui (són molt populars en els marges de la física), en particular en les seves variants d'arrossegament de l'Èter (per ex. Dayton Miller). Les transformacions matemàtiques i la invariabilitat de Lorentz - més tard adoptades per la Relativitat per excloure cap Èter - foren enunciades per tal de preservar la hipòtesi de l'Èter estacionari.

La mort de l'Èter clàssic i el sorgiment del concepte de camp

La incapacitat de detectar el moviment de la Terra a través de l'Èter va posar en qüestió el concepte clàssic de l'Èter, i es va deixar de banda formalment per primer cop en la teoria de la Relativitat Especial d'Albert Einstein. L'abandonament de l'Èter clàssic fou degut igualment a l'emergència del concepte de camp -de Faraday, passant per Maxwell fins a Einstein i la Dinàmica Quàntica. Ara l'Espai passa a ser tractat com quelcom donat, que està penetrat per camps presents i propagant-se fins i tot en el buit mancat de matèria ordinària. Els camps poden ser electromagnètics, gravitacionals o supermassius, i més recentment s'han ressuscitat amb dificultat com una "escuma quàntica", una "escuma espacial", un camp de punt zero (ZPF) o l'energia fosca de les partícules absents de Higgs.

Teories modernes de l'Èter

El desenvolupament científic modern de les teories de l'Èter apunta, per contra, en una direcció diferent respecte a les propietats de l'Èter, tant fosques com subtils - apunta cap al concepte d'un medi d'energia lliure de massa que té propietats "afotòniques" o no electromagnètiques. La "subtilesa" de l'Èter resulta de la seva propietat no inercial o de manca de massa, i la "invisibilitat" de la seva naturalesa fosca o no fotònica. Això retroba Anaxàgores quan va desembarassar el concepte original d'Èter de la Mitologia Grega.

Èter gravitacional (Einstein)

En el període 1910-1925 A. Einstein proposà una interpretació de la seva Relativitat General que recorria a un Èter de l'Espai, un Èter Gravitacional, com a responsable de la producció de l'espai i de la gravetat com a efectes físics: "Una reflexió més acurada ens ensenya, no obstant, que la teoria de la relativitat especial no ens obliga a negar l'èter. Podem assumir l'existència d'un èter; només (...) hem d'extreure'n per abstracció l'última característica mecànica que Lorentz encara li ha deixat (...), això és, la seva immobilitat. (...) Negar l'èter és en última instància assumir que l'espai buit no té cap mena de qualitat física. (...) Recapitulant, podem dir que segons la teoria de la relativitat general l'espai està dotat de qualitats físiques; en aquest sentit, doncs, existeix un èter" (A. Einstein, "Èter i Relativitat", 1920). Més tard Einstein va abandonar aquesta postura. No obstant, cal fer notar que el concepte d'Einstein d'un Èter Gravitacional té totes les propietats fonamentals d'un Èter Dinàmic: és no electromagnètic o "afotònic" (és a dir, és fosc); dota l'espai de propietats físiques, i és no mecànic, és a dir, està en un estat de moviment constant.

El "Nou Èter" (ZPE/mCBR)

El 1913, A. Einstein i O. Stern proposaren per primer cop la noció d'un bany de calor còsmica la funció del qual corresponia al seu concepte d'Energia de Punt Zero (ZPE) que omple l'espai. Tot i que aquest primer concepte de la ZPE four rebutjat, el descobriment d'una radiació de fons de microones còsmiques (mCBR) el 1967 va portar a una reformulació de la hipòtesi de la ZPE per models estocàstics (T. Boyer) i quàntics (H. Puthof, B. Haisch). Les teories modernes de la ZPE tenen en comú la noció que "l'estat de buit" és un camp electromagnètic (ZPF) present fins i tot prop del zero absolut de temperatura, essent el ZPF homogeni, isotròpic i subjecte a la invariància de Lorentz. Aquest és un concepte híbrid en totes les seves formes. Primer de tot, Einstein and Stern no veien que el seu concepte de bany de calor còsmica fos equivalent al concepte d'un Èter. El que ocupava l'espai era realment un camp electromagnètic. En segon lloc, les teories modernes que interpreten el mCBR com el ZPF tenen la mateixa restricció, i per tant són incapaces d'explicar com l'Èter en realitat produeix el mCBR, ni tan sols les propietats físiques de l'Espai o els camps gravitacionals. Òbviament, l'objecció terminal que pot fer-se en contra d'aquestes teories és que no aconsegueixen tractar l'Espai com una propietat del "Nou Èter".

Les teories dinàmiques de l'Èter

Totes les teories d'un Èter dinàmic accepten el resultat nul de l'experiment de Michelson-Morley, la manca d'un arrossegament d'Èter, i expliquen aquest resultat nul per les propietats d'un Èter sense massa o lliure de massa.

La teoria de N. Tesla's d'una radiació d'Èter elèctrica i longitudinal

El primer intent de teoritzar un Èter dinàmic fou la hipòtesi de Nikola Tesla que la propagació de senyals elèctrics era diferent de la generació de senyals electromagnètics, i feien possibles els darrers. Tesla s'imaginava un Èter elèctric amb propietats incompressibles i radiants. Va presentar evidència experimental d'aquesta realitat física en els seus estudis sobre la transmissió sense fils de potència i els estats ressonants de la radiació longitudinal elèctrica que ara es coneix com a radiació Tesla, però no va aconseguir proporcionar cap model físico-matemàtic d'aquesta radiació. Més endavant la teoria de Tesla fou illegítimament cooptada a la versió dominant de la teoria del camp electromagnètic, com si les contribucions de Tesla formessin part íntegrament de la teoria de l'electromagnetisme de Maxwell i Hertz.

Orgonomia/Orgonometria: La teoria del Dr. W. Reich de l'energia orgó

El segon intent de teoritzar un Èter dinàmic fou la teoria de l'energia orgó de Wilhelm Reich's (1940- 1957). L'enfoc de Reich va establir els fonaments per un tractament (micro) funcionalista de quantitats i processos físico-matemàtics, però no va aconseguir generar un mètode consistent capaç de distingir amb èxit les interaccions i propietats gravitacionals i electromagnètiques, de les interaccions i propietats "orgonòtiques" o lliures de massa. L'assimilació, exclusiva de Reich, de les propietats lliures de massa amb 'energia orgó' li impedí adonar-se de la diferència entre les manifestacions elèctriques i no elèctriques de l'Èter com una forma primària d'energia lliure de massa. Això va deixar els seus seguidors ancorats en la identificació prematura d'Èter amb orgó. A més més, Reich no es va començar a adonar que el que ell anomenà energia Orgó no era diferent del que Tesla pensava que era "radiació elèctrica d'èter" fins al final de les seves investigacions. El teoria de l'orgó va romandre presonera d'aquestes limitacions, i la mort o assassinat prematur de W. Reich va condemnar la seva continuació i el seu desenvolupament consistent.

L'Èter de Quons/Hadrons del Dr. H. Aspden

El primer model convincent i comprensible d'un Èter dinàmic fou proposat per Harold Aspden tan enllà com el 1958. El model d'Aspden d'un Èter dinàmic invoca l'existència d'un continu quasi balancejat de càrrega cosmològica poblat per "partícules d'Èter", els quons, que són capaços de condensar parells ordinaris positró-electró i no estan subjectes a les restriccions de la Relativitat (així doncs, són de tipus lliure de massa). La teoria d'Aspden també s'anomena model de l'Èter hadrònic perquè proposa que les xarxes d'Èter també contenen mesons-mu carregats positivament i gravitons i supergravitons massius.

Eterometria

D'ençà del 1999, el Dr. Paulo Correa i n'Alexandra Correa han proposat un model immanentista-monista d'un Èter dinàmic imponderable. Aquest model defineix l'Èter com una energia sense massa primària (energia sense massa fosca) en forma elèctrica (ambipolar) i no elèctrica (calor latent). L'energia sense massa també existeix en formes secundàries (p.ex. gravitons, "cinetons") i terciàries (p.ex. fotons) associades a la matèria, i cap teoria d'un Èter dinàmic no pot ser completa sense tenir en compte aquestes formes d'energia sense massa, o sense proporcionar un model per a la creació de massa-energia a partir de processos energètics de l'Èter. De forma experimental, els Correa han demostrat l'existència de les energies orgó i dorgó de Reich, i les han identificades quantitativament com un subespectre contigu d'energia sense massa ambipolar (elèctrica). Una de les característiques fonamentals de la teoria eteromètrica és que les ones de llum no són ones que transmeten llum, en el sentit que les ones necessiten cavalcar o requereixen un medi. És el medi el que ja està format per ones, ja és ondulatori; i el que transmet l'estímul de llum no és la llum o les ones electromagnètiques, sinó precisament la radiació Tesla (o l'Orgó), la radiació ambipolar a través de les seves ones longitudinals. Així doncs, l'eterometria clarifica la relació entre la transmissió de l'estímul de llum i la generació local de tots els fotons de cos negre que en una ocasió fou suggerida pel propi Einstein. Les ones de llum són locals i solidàries amb les partícules de fotó, amb total acord amb la Mecànica Quàntica, i sense necessitat de recórrer a transformacions relativistes.

Referències

1.Robert Fludd, "Mosaical Philosophy". London, Humphrey Moseley, 1659. Pg 221

2.Nicholson, O. "Tesla's self-sustaining electrical generator", The historical ether. Proceedings of the Tesla Centenial Symposium, 1984

3.Michelson, A (1881) "The relative motion of the earth and the luminiferous ether", Am J Sci, August:5

4.Michelson, A & Morley, E (1887) "On the relative motion of the earth and the luminiferous aether", Am J Sci, 34:333

5.Lorentz, H (1909) "Michelson's Interference Experiment", in Einstein, A et al (1909) "The principle of relativity", Dover Books, NY, NY

6.Einstein, A (1920) "Ether and Relativity", in "Sidelights on Relativity", Methuen & Co., London, UK, 1922

7.Einstein, A & Infeld, L (1938) "The Evolution of Physics", Simon & Schuster, NY, NY

8.Whittaker, E (1953) "A history of the theories of aether & electricity", Vol. 2, Dover Publications, NY, NY

9.Boyer, TH (1969) "Derivation of the blackbody radiation spectrum without quantum assumptions", Phys Rev 182:1374

10.Boyer TH (1975) "Random electrodynamics: the theory of classical electrodynamics with classical electromagnetic zero-point radiation", Phys Rev D, 11:790

11.Muller, RA (1978) "The cosmic background radiation and the new aether drift", Sci Am, May:64

12.Aspden, H (1980) "Physics Unified", Sabberton Publications, Southampton, England, p. 59.

13.Aspden, H (1981) "Laser interfereometry experiments on light-speed anisotropy", Phys Lett, 85A:411.

14.Puthoff HE (1989) "Source of vacuum electromagnetic zero-point energy", Phys Rev A 40:4857.

15.Cole, DC & Puthoff, HE (1993) "Extracting energy and heat from the vacuum", Pys Rev E, 2:1562.

16.Correa, P & Correa, A (2003) "Experimental Aetherometry, Vol. I", Akronos Publishing, University of Toronto Press, Concord, Canada.

17.Correa, P & Correa, A (2003) "Experimental Aetherometry, Vol. IIA", Akronos Publishing, University of Toronto Press, Concord, Canada.

18.Correa, P & Correa, A (2003) "Experimental Aetherometry, Vol. IIB", Akronos Publishing, University of Toronto Press, Concord, Canada

Discussió crítica

Hi ha abundants teories no crítiques de l'Èter. Algunes les enuncien seguidors de N. Tesla que no han aconseguit adonar-se que la visió de Tesla de l'Èter elèctric no era compatible amb l'Èter clàssic estacionari; altres les enuncien seguidors de W. Reich que intenten casar la teoria de l'orgó del darrer amb la teoria neoclàssica de l'arrossegament d'Èter de Miller (eg J. DeMeo; per una crítica, vegeu [http://aetherometry.com/miller.html]) i han reivindicat erròniament l'híbrid resultant com a model de l'Èter dinàmic; i altres fins i tot recorren a plagis complets de l'Eterometria sense cap comprensió real de la microfísica funcionalista i per tant amb una consegüent plètora d'errors i illusions (vegeu http://www.quantumaetherdynamics.com/aether.html).

Enllaços externs i lectures addicionals

Eterometria, http://www.aetherometry.com

Web del Dr. H. Aspden, http://www.aspden.org

Einstein, Albert, [The Investigation of the State of Aether in Magnetic Fields (PDF)

Einstein, Albert, Aether and the Theory of Relativity; i vegeu The Correas' commentary on Einstein's lecture.