Anglès Català Espanyol Francès


Teoria Eteromètrica: una àlgebra microfuncional transformativa

La Teoria Eteromètrica constitueix una nova forma epistemològica d'abordar els processos físics i biològics, amb particular aplicació a la nanotecnologia, energia i sistemes d'elevació, instrumentació analítica i medicina (diagnosi i usos clínics).

La nova metodologia pot qualificar-se com un tractament micro-funcionalista que ha desenvolupat un nou llenguatge matemàtic -una àlgebra microfuncional transformativa- capaç de descriure les propietats físiques i matemàtiques de "objectes" amb estructura fina (unitats d'energia i interaccions o processos energètics). Determinacions físiques precises, incloent-hi aquelles tècnicament prohibides pel principi de Born-Heisenberg, es duen a terme amb mesures dimensionals expressades directament en un sistema d'unitats expandit de metres-segons, que té una conversió completa i exacta als sistemes de mesura convencionals de massa-longitud-temps. La nova metodologia eteromètrica i el seu llenguatge analític permeten una correlació exacta de la modelització física amb l'estructura mètrica i geomètrica, la identificació de l'estructura fina, i la descripció precisa dels processos dinàmics. El desenvolupament de la nova àlgebra microfuncional, amb un llenguatge físic i matemàtic adequat i també més exacte, fou integral en un procés experimental que la va extreure i va permetre el seu enunciat, així com també la va dirigir a través de proves constants.

El nou llenguatge eteromètric sintetitza contribucions provinents de diversos científics i pensadors: una revisió crítica de la teoria d'Ona-Matèria de De Broglie; les funcions transformatives bàsiques enunciades per W. Reich en el seu Funcionalisme orgonòmic; les funcions estructurals i morfogenètiques per a l'homomorfisme, i especialment l'amplificació de petites fluctuacions en règim permanent, en el treball de C. Waddington, E. Zimmerman i R. Thom en particular (teoria de la catàstrofe); i finalment, les proposicions "maquíniques" del Funcionalisme molecular o Micro-funcionalisme enuncia i aplicat per G. Deleuze i F. Guattari.

La Teoria Eteromètrica empra un tractament micro-funcionalista de la síntesi analítica de diferents varietats o multiplicitats -qualitativa i quantitativa, espacial i temporal, d'ona i de partícula, moment i velocitat, moment i freqüència angular. Els seus conceptes clau són processos funcionals i propietats immanents com són: multiplicitat o varietat (p.ex. Espai i Temps); transformació (p.ex. conversió d'energia, transformació dimensional de massa en longitud i en longitud d'ona, transformació de sistema de coordenades, superposició d'energia de fase, etc.); commensurabilitat de l'energia (p.ex. de varietats, del seu contingut); disjunció o bifurcació analítica (p.ex. de sèries d'objectes físics qualitativament diferents, de processos d'esvaïment de partícules, de règims de funcionament, de sèries de proliferació, etc.) i conjunció analítica (p.ex. creació de la massa de partícules com a resolució d'una superposició secundària, síntesi de diferents varietats o de constituents, etc.); i constituents funcionals (relació entre elements de sèries diferents, índexs maquínics). Les formes fonamentals de transformació inclouen o bé processos de superposició, o bé processos de diferenciació (diferencials), o bé ambdós.

Els processos de superposició primària estan relacionats directament amb l'estructura fina de les unitats d'energia, amb la superposició d'ones que manté tota partícula solidària amb les seves funcions d'ona associades. L'energia té la naturalesa de fluir perquè tota l'energia és moviment ondulatori. Tota unitat d'energia és el producte d'una superposició primària -d'una partícula amb una ona, de moment amb velocitat, de càrrega amb diferència de potencial, etc.

Els processos de superposició secundària són processos d'energia de fase (fase d'Espai i fase de Temps) que acoblen o bé unitats d'energia sense massa (p.ex. en la creació cosmològica de leptons per superposició secundària d'unitats fonamentals d'energia sense massa latent) o bé les propietats de camp de les unitats d'energia amb massa (p.ex. en interaccions electrodinàmiques, en interaccions gravitacionals secundàries). Els processos de superposició secundària presenten energia de fase elevada a una potència > 1: l'energia de fase pot estar elevada al quadrat (p.ex. en el cas límit de la interacció electrodinàmica), elevada al cub (p.ex. en el procés cosmològic responsable de la producció del fons de microones còsmiques) o elevada a la 4a potència (p.ex. en l'estructura diferencial de les xarxes del "buit").

Els processos de superposició terciària en general fan referència a conversions d'energia que generen "cinetons" o fotons. L'energia cinètica es captura d'un camp extern per mantenir el moviment, i la seva estructura fina s'adapta a l'estructura fina de la massa-energia el moviment de la qual accelera. Al seu torn, la desceleració de partícules amb massa genera fotons de cos negre, l'estructura dels quals és una derivació quàntica del "cinetó" que es desprèn. Els fotons resulten de la descomposició dels "cinetons". Els "cinetons" són unitats d'energia sense massa associats transitòriament a partícules amb massa, i responsables del seu moviment. Els fotons són unitats d'energia sense massa terciària generats com a camí de retorn de l'energia cinètica cap al medi de l'Èter. Els fotons de cos negre són fragments despresos de "cinetons" en descomposició. L'energia del fotó, si no és absorbida per un partícula amb massa, es transforma en energia sense massa latent.

Lleis i processos: vells i nous

La Teoria Eteromètrica ha generat expressions algèbriques completament noves que proporcionen formulacions exactes per una àmplia varietat de lleis, processos i constants fonamentals de la física, com per exemple: la constant d'estructura fina; la llei d'Ohm; la llei de Duane-Hunt; la llei de Planck; la llei dels gasos ideals; la llei de l'electrodinàmica d'Aspden; l'equació de Nerst; l'energia lliure de Gibbs; la impedància del "buit"; la permeabilitat magnètica del "buit" (invariant per fotons i variable per càrregues amb massa i sense massa); l'energia elèctrica de les interaccions electrostàtiques; l'entropia; la funció d'energia interna d'un sistema; l'energia total d'un sistema.

L'Eterometria també ha descobert i identificat funcions físico-matemàtiques precises per altres lleis i processos fonamentals, físics i biofísics, entre els quals hi ha: l'estructura fina elèctrica de la massa-energia de l'electró i del protó; l'estructura fina de càrregues amb massa i sense massa, en el buit i en medis materials; la permitivitat elèctrica invariant del buit a les radiacions ambipolar i de fotons; la permitivitat variable del buit a càrregues amb massa; el treball antigravitacional de les xarxes de càrrega electrostàtica; l'energia, moment i estructura d'ona dels gravitons, càrregues sense massa i unitats d'energia latent; la llei de radiació de fotons de cos negre; les interaccions gravitacionals primària i secundària; l'equivalència funcional i no-identitat entre massa inercial i longitud d'ona gravitacional; un nou algorisme per a la integració lineal-logarítmica de reaccions àcid-base i redox; un nou model per als orbitals electrònics, amb estructures volumètriques i dinàmiques originals per als enllaços covalents i no covalents (de Van der Waals); la identificació espectral de les funcions inductiva, receptora, transformadora i transmissora d'energia lliure de massa de l'ADN i l'ARN genòmics.

Unitas i constants: velles i noves

La Teoria Eteromètrica ha descobert els valors exactes en el sistema metres-segons exclusivament eteromètric de totes les constants i unitats bàsiques convencionals. A continuació n'hi ha uns quants exemples, que ara han estat tots ells publicats: la càrrega elèctrica fonamental; la massa-energia de l'electró i el protó; la constant de Planck; el volt i l'electronvolt; la constant de força universal G; l'energia Hartree; la constant de Boltzmann; l'amper; l'ohm; l'henri; el joule; la caloria; el watt; el gauss; la tesla; el weber; el newton; el farad; el grau Kelvin.

La Teoria Eteromètrica també ha generat valors precisos per a constants físiques noves i molt més exactes. Algunes de les noves constants eteromètriques són: la longitud d'ona equivalent a la massa inercial de l'electró; la longitud d'ona de Duane-Hunt; la funció d'ona magnètica intrínseca del portador de càrrega; la velocitat de propagació aparent de la gravetat; la freqüència del gravitó de l'electró; el llindar de freqüència ambipolar que separa els subespectres OR i DOR; les freqüències límit superior dels espectres ambipolar i de cos negre; l'element fonamental d'energia de l'Èter de l'electró; la constant d'acceleració còsmica; la constant d'acceleració del gravitó.